Estimo Barcelona. M’agrada la gent que l’ha construït al llarg del temps. M’agrada compartir-la amb la gran majoria dels que hi vivim, treballem i tractem de viure en plenitud la nostra vida. Conec la ciutat. Hi visc des de fa més de mig segle. La meva trajectòria vital, professional, sentimental i amical hi està absolutament vinculada.

Sense Barcelona no puc explicar les persones que m’han omplert la vida o les feines que m’han permès viure. Gràcies a Barcelona vaig promoure i dirigir la revista d’història L’Avenç, cap als finals de setanta. Gràcies a la ciutat vaig ser coordinador de cultura de l’Ajuntament a partir de l’any 1987, o fundador i primer director de l’Institut de Cultura de Barcelona, o regidor de cultura i regidor de districte de Gràcia a partir de l’any 1999.

Sens dubte gràcies a les oportunitats que em va donar la ciutat vaig esdevenir conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya en dues ocasions: primer amb Pasqual Maragall (2006) i després amb Artur Mas (2010), i posteriorment nomenat, també en dues ocasions, delegat de la Generalitat de Catalunya a Madrid (2016 i 2018).

També en el desvetllament de la meva consciència política, Barcelona hi va jugar un paper decisiu. Les aules de la Facultat de Lletres em van obrir el camí de l’activisme polític contra la vella dictadura i de la lluita per la democràcia. Em vaig afiliar al Partit dels Socialistes de Catalunya a primers dels anys vuitanta. Vaig militar-hi amb convicció i constància fins a l’any 2010, quan les diferències se’m feren insalvables. Des d’aleshores m’he mantingut sempre com militant polític independent, construint el meu ideari polític des de la llibertat de pensament, la convicció democràtica i els principis de progrés i justícia que s’emmarcaven en la vella socialdemocràcia. Res m’impedeix, però, assumir les aportacions que han emanat del liberalisme, de l’ecologisme, del feminisme, i de totes les altres doctrines transversals que avui tracten de refer explicatius del món i la societat que vivim.

Vaig llicenciar-me en Història per la Universitat de Barcelona, l’any 1975. Vaig aprendre a fer d’editor i de director impulsant les revistes L’Avenç i Saber (1980, 1983). Això explica que l’any 1983 promogués i presidís l’Associació de Publicacions Periòdiques en Llengua Catalana. O que l’any 1984 fos nomenat director de Publicacions de la Diputació de Barcelona.

L’any 1985, però, es produí un tomb definitiu a la meva vida professional i establí un lligam polític profund amb l’Ajuntament de Barcelona. L’aleshores alcalde Maragall em proposà desenvolupar un projecte cultural per donar noves funcions a l’abandonada Casa de la Caritat del Raval. Aquesta empresa em portà a donar la forma inicial al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), entitat que encara avui m’omple d’orgull. A partir del 1987 vaig ser coordinador de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Això em va permetre impulsar el Pla de renovació i modernització dels equipaments culturals de la ciutat, que, més enllà del CCCB, donaren forma al MACBA i a la Fundació Tàpies, i afectaren una dotzena de centres culturals més.

A partir del 1992 vaig viure un petit parèntesi municipal dirigint la delegació catalana de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE). No va durar gaire. L’any 1995 l’alcalde Maragall em va demanar que impulsés, donés forma i dirigís l’Institut de Cultura de Barcelona, l’ICUB, una institució que fou referent en polítiques culturals municipals i que també m’omple de bons records de feina ben feta compartida amb una colla immensa de magnífics professionals.

Vàrem impulsar moltes iniciatives públiques, com ara la renovació de l’activitat festiva, amb les festes de la Mercè o les festes de Santa Eulàlia, el Festival Grec o el Festival Internacional de Poesia. Però, a més, fou un segell de les polítiques públiques d’aquell període, la cooperació per tal de consolidar-les amb tota mena d’iniciatives privades i associatives, com el Sónar, el Primavera Sound o tants altres. En aquest període vaig poder conèixer a fons les institucions culturals, cíviques o econòmiques de la ciutat, tot participant en múltiples patronats i consells directius, com ara els del MNAC, el MACBA o el MOBILE.

L’any 2007 vaig ser elegit diputat al Parlament de Catalunya. L’any 2007 vaig ser elegit vicepresident primer de l’Ateneu Barcelonès. A partir del 2008 vaig treballar durant tres anys a RBA com a conseller delegat d’audiovisuals.

Sempre m’ha agradat practicar la docència. Des de 1998 i durant 18 edicions vaig dirigir un postgrau en gestió d’institucions i plataformes culturals a l’IDEC-Universitat Pompeu Fabra.

He col·laborat habitualment amb la premsa i la ràdio de la ciutat.

He tingut ocasió d’escriure i editat diversos llibres on Barcelona sempre ha servit de referència i inspiració. El 22 de maig vaig presentar a l’Ateneu Barcelonès el Manifest Barcelona: l’ideal d’una ciutat possible.